divendres, 28 d’agost de 2009

LA MEVA VENÈCIA


Malgrat els meus viatges, encara desconec ciutats que estimo des de fa molt de temps... Venècia, n´és una d’ elles. Només tinc imatges manllevades de Canaletto, Bellini, Giorgione, Tintoretto, Tiepolo, Marquet, Fortuny... imatges d’ una bella ciutat suspesa damunt l’ aigua. I amb els colors dels mestres també guardo la paraula; una paraula que comença amb els textos de Carlo Gozzi i Carlo Goldoni, ambdós imbuïts de la tradició còmica i mestres de la commedia dell’ arte, sense oblidar El mercader de Venècia de l’ immortal W. Shakespeare, i passant de puntetes pel romanticisme d’ Alfred de Musset en La nuit vénitienne... I de l’ art de Talia a la novel·la de Tomàs Mann, La mort a Venècia, i la seva versió filmada per Visconti.

Aquesta amalgama literària no deixa enrere la meva afecció per la música de l’ escola veneciana, des d’ Adrià Willaert a Gioseffo Zarlino, Claudio Merulo, Andrea i Giovanni Gabrieli fins arribar a l’ esplendorós barroc d’ Antonio Vivaldi.

Ja ho pots veure. Aquesta és la meva visió d’ una ciutat que encara desconec. Com ignoro les seves olors, les seves festes, el seu carnaval, el parlar de la seva gent, els trencalls sobtats i els palaus mig enrunats. De ben segur que darrera la façana falsa i turística d’ una ciutat de cartró pedra, també hi batega un cor ple de joia, un orgull intacte en una gent que vol conservar la seva història, la seva cultura i la seva llengua... De moment tinc una bona colla d’ amics que m’ han obert els ulls a la realitat present i al futur de Venècia.

Tant de bo, pugui conèixer aviat la bellesa d’ una Venècia real!

2 comentaris:

  1. Per escriure el meu llibre "La tarda a Venècia" (Columna), vaig haver de preparar el meu estudi com si fos la capital però al s. XVIII, a més d'haver-la visitat tres vegades. És un suposat dietari de la pintora Rosalba Carriera que explica la seva vida. Té quadres a l'Acadèmia i una ala de museu a Dresden. Va ser un goig poder escriure el llibre.

    ResponSuprimeix
  2. Venecia siempre me falta. Nunca estuve allí. Y aunque mis recuerdos florentinos me llenan como para no necesitar canales, mis memorias favoritas son las del Veneto Casanova y, menos, las del Toscano Cellini.
    Recomiendo ambas. Las primeras, en Siruela. Las segundas Alianza, en versión bolsillo y elegante, para el niño y la niña.
    Saludos.

    ResponSuprimeix